El turismo sexual que realizan las mujeres

 Recojo este relato de un viaje "no tan solidario" que realizan mujeres con ONGS, es una realidad oculta, a los hombres que hacen lo mismo se les pone en evidencia pero cuando lo hacen las mujeres se oculta. Que cada lector/ora, saque sus propias conclusiones.
Montse Neira

 http://www.tusrelatos.com/relatos/un-viatge-no-tan-solidari-al-senegal-un-viaje-no-tan-solidario-al-senegal

EN CATALÁN Y EN CASTELLANO - Si un grupo de mujeres de cierta edad viaja al Senegal con una ONG ¿es solo por solidaridad o por otro motivo? Si un grup de dones de mitjana edat viatja al Senegal amb una ONG, és no més per solidaritat o per un altre motiu?

Quan aquí començava la primavera el 2011, fa un parell d’anys, vaig viatjar al Senegal, amb una ONG petita que presta sobretot assistència sanitària. El viatge, carregats de productes per a l'ajuda, va resultar una miqueta pesat, però sense incidents greus. La regió en la qual es va desenvolupar la nostra missió es diu la Casamance. Situada al sud, entre Gàmbia i Guinea Bissau, aviat em vaig adonar que és un lloc especial. La vida es fa al voltant del riu Casamance, amb molts braços d'aigua, manglars i prop del mar. Em van dir que la tribu majoritària allí eren els diolas. Tenen trets fins i és freqüent la bellesa d'homes i de dones, però la nostra expedició es fixava més en els homes, perquè gairebé totes érem noies. I molt per cert que aquests homes tan macos són un atractiu turístic de primera magnitud per a les dones blanques que allí viatgen i també ho van ser per a moltes de les noies de la nostra missió. Semblàvem una caravana de dones!
Sobre el nostre treball diré poc, que vam treballar prou i no sempre en bones condicions, que vam tenir motius per sentir-nos satisfetes, sobretot perquè els destinataris principals de la nostra missió eren els nens, que caldria que les autoritats i la gent d'allí s'impliquessin més en l'educació, la sanitat i altres serveis, perquè n'hi ha tant de treball per fer que de poc serveix que un grup de persones que vénen d'Europa faci una bona labor si els locals, gairebé poso natius, no col·laboren i no continuen el que es fa. Per descomptat que n'hi ha persones que sí estan implicades en el desenvolupament del seu país, encara que normalment sigui per pur interès personal, però... així són les coses.
Abans de sortir ja m'havien informat que algunes de les noies no anaven solament per la cooperació. També sentia una miqueta de temor, també, perquè em van dir que quan arribés allí em trobaria pretendents tant si els buscava com si els evitava. Per descomptat que baixant la veu i amb molts somriures em van parlar de la famosa “grandària” que gasten els senegalesos i de les precaucions que convenia prendre, tant si volies sexe amb ells com si volies evitar-ho, perquè em deien que són molt molt molt insistents i tenaços. I era cert, són molt lligons, molt convincents, molt dolços. Tan amables i afectuosos que si et descures una miqueta n'estàs caçada, encara que no volguessis al principi. Vaig comprovar que allí no és extraordinari que una dona blanca lligui, l'absolutament rar, per a no dir impossible, és que no lligui. No vull dir que totes les dones de l'expedició acabessin per caure en els braços d'algun senegalès, però algunes o moltes sí. Encara que als nois aquells els agraden molt les dones blanques i en molts casos això és prou, tampoc és tan normal que un maquíssim mosso de vint anys es quedi enganxat d'una dona de quaranta, cinquanta o seixanta. N’hi ha alguna altra cosa que ajuda, són els diners. Només amb les propines que les noies els donen ja poden guanyar molt més que treballant. I per als senegalesos que "treballen" per l'ONG érem una ganga: poc treball, bon salari garantit, dones blanques per tenir amb elles sexe fins a avorrir-se i després bones propines, regals i comissions de les despeses que feia l'expedició. Els més espavilats treuen a les ONGs i especialment a les dones blanques tants diners com els que guanyen professionals tals com a mèdics, enginyers o funcionaris importants. Els senegalesos fiquen molt a les cooperantes espanyoles, però les treuen molt més. Va quedar ben clar que si un munt de dones, la majoria divorciades i d'edat mitjana, viatgen al Senegal, no és solament per la cooperació.
Jo vaig deixar passar l'ocasió. Vaig rebre moltes propostes i molts intents d’emparellament, però sóc poregosa i els negres, encara que siguin macos com els de allí, em donen un no sé què. Encara que a Senegal no hi ha tanta sida com en altres països d'Àfrica subsahariana, precisament a la regió de Casamance hi ha taxes de prevalença molt elevades, similars a les de Gàmbia, un petit país que està just al costat i la situació sanitària del qual és molt pitjor que la de Senegal. I encara que els nois senegalesos de l'ONG han estat seleccionats per l'encarregat senegalès de l'ONG (per cert, crec que s'està fent d'or) i reben revisions mèdiques, jo no acabo d'estar tranquil·la. I a més, sssssttt! no ho digueu a ningú, les mànegues tan grans m'espanten.
--------------
Cuando aquí empezaba la primavera el 2011, hace un par de años, viajé al Senegal, con una ONG pequeña que presta sobre todo asistencia sanitaria. El viaje, cargados de productos para la ayuda, resultó un poquito pesado, pero sin incidentes graves. La región en la cual se desarrolló nuestra misión se llama la Casamance. Situada al sur, entre Gambia y Guinea-Bissau, pronto me di cuenta que es un lugar especial. La vida se hace alrededor del río Casamance, con muchos brazos de agua, manglares y cerca del mar. Me dijeron que la tribu mayoritaria allí eran los diolas. Tienen finos rasgos y es frecuente la belleza de hombres y de mujeres, pero nuestra expedición se fijaba más en los hombres, porque casi todas éramos mujeres. Y muy por cierto que estos hombres tan guapos son un atractivo turístico de primera magnitud para las mujeres blancas que allí viajan y también lo fueron para muchas de las mujeres de nuestra misión. ¡Parecíamos una caravana de mujeres!
Sobre nuestro trabajo diré poco, que trabajamos bastante y no siempre en buenas condiciones, que tuvimos motivos para sentirnos satisfechas, sobre todo porque los destinatarios principales de nuestra misión eran los niños, que haría falta que las autoridades y la gente de allí se implicaran más en la educación, la sanidad y otros servicios, porque hay tanto de trabajo para hacer que de poco sirve que un grupo de personas que vienen de Europa haga una buena labor si los locales, casi pongo nativos, no colaboran y no continúan el que se hace. Por supuesto que hay personas que sí están implicadas en el desarrollo de su país, aunque normalmente sea por puro interés personal, pero... así son las cosas.
Antes de salir ya me habían informado que algunas de las chicas no iban solamente por la cooperación. También sentía un poquito de temor, también, porque me dijeron que cuando llegara allí me encontraría pretendientes tanto si los buscaba como si los evitaba. Por supuesto que bajando la voz y con muchas sonrisas me hablaron del famoso “tamaño” que gastan los senegaleses y de las precauciones que convenía tomar, tanto si querías sexo con ellos como si querías evitarlo, porque me decían que son muy muy insistentes y tenaces. Y era cierto, son muy ligones, muy convincentes, muy dulces. Tan amables y cariñosos que si te descuidas un poquito estás cazada, aunque no quisieras al principio. Comprobé que allí no es extraordinario que una mujer blanca ligue, lo absolutamente extraño, para no decir imposible, es que no ligue. No quiero decir que todas las mujeres de la expedición acabaran para caer en los brazos de algún senegalés, pero bastantes o muchas sí. Aunque a los chicos aquellos los gustan mucho las mujeres blancas y en muchos casos esto es bastante, tampoco es tan normal que un guapísimo mozo de veinte años se quede enganchado de una mujer de cuarenta, cincuenta o sesenta. Hay alguna otra cosa que ayuda, que es el dinero. Sólo con las propinas que las chicas les dan ya pueden ganar mucho más que trabajando. Y para los senegaleses que "trabajan" para la ONG éramos un chollo: poco trabajo, buen salario garantizado, mujeres blancas para tener con ellas sexo hasta aburrirse y después buenas propinas, regalos y comisiones de los gastos que hacía la expedición. Los más espabilados sacan a las ONGs y especialmente a las mujeres blancas tantos dineros como los que ganan profesionales tales como médicos, ingenieros o funcionarios importantes. Los senegaleses, a las cooperantes españolas les meten mucho pero les sacan mucho más.  Quedó bien claro que si un montón de mujeres, la mayoría divorciadas y de edad mediana, viajan al Senegal, no es solamente por la cooperación.
Yo dejé pasar la ocasión. Recibí muchas propuestas y muchos intentos de emparejamiento pero soy miedosa y los negros, aunque sean guapos como los de allí, me dan un no sé qué. Aunque en Senegal no hay tanta sida cómo en otros países de África subsahariana, precisamente en la región de Casamance hay tasas de prevalencia muy elevadas, similares a las de Gambia, un pequeño país que está justo al lado y la situación sanitaria del cual es mucho peor que la de Senegal. Y aunque los chicos senegaleses de la ONG han sido seleccionados por el encargado senegalés de la ONG (por cierto, creo que se está haciendo de oro) y reciben revisiones médicas, yo no acabo de estar tranquila. Y además, ¡ssssttt! no lo digáis a nadie, las mangueras tan grandes me asustan.